13 oct. Qui controla l’opinió pública?
Assistim, esborronats, a la retransmissió televisiva en directe de l’erupció volcànica a la Palma i, de cop i volta, se’ns generen moltes preguntes i dubtes. Es podia haver previst? S’hauria de desallotjar tota l’illa? Quan durarà? Ens podria passar a la Garrotxa? Els mitjans de comunicació en general, àvids d’audiència, ho saben i posen en funcionament la seva maquinària professional per donar-nos respostes, captar la nostra atenció i influir en la nostra opinió sobre el gran tema d’actualitat del moment. És llavors quan entren en acció les connexions en directe, els testimonis colpidors, les imatges exclusives i una llarga llista de vulcanòlegs i científics, tot plegat per atreure’ns, retenir-nos i fer que repetim arreu allò que ells ens estan inculcant a través de la petita pantalla, les ones o el paper.
És tan sols un exemple actual que sustenta la teoria de l’agenda setting o agenda mediàtica, que radica en la idea o percepció que els mitjans de comunicació poden arribar a tenir una influència molt profunda en el procés de formació de l’opinió pública. Aquesta teoria parteix de dos fets gairebé indiscutibles sobre els mitjans de comunicació: actuen com a filtres de la realitat i fan una tria d’esdeveniments o dades que influeix en la consideració que té el públic d’ells. És el vell concepte del periodisme vist com el quart poder, la capacitat d’influir fins el punt d’intervenir en les decisions dels altres tres poders.
Els mitjans de comunicació, doncs, moguts per la cerca constant del prestigi professional o dels beneficis publicitaris, o d’ambdues coses, exerceixen la seva força davant l’opinió pública. Partits polítics, institucions públiques, organitzacions i col·lectius de tota mena i empreses de tots els sectors en són coneixedors i miren de col·locar-hi els seus missatges per arribar al gran públic, o sigui, a la clientela. No és ni bo ni dolent. Forma part del joc. L’audiència és sobirana i tria quins missatges mediàtics, quina informació i quina opinió volen llegir o escoltar. Ningú obliga ningú.
Per tant, els mitjans de comunicació han de fer l’esforç de mostrar-se atractius. Sovint, davant d’un tema de molt abast com és l’erupció a la Palma, es recorre als especialistes, els experts de torn. És un esquema que sempre es reprodueix, com hem vist també durant el procés independentista català amb un exèrcit d’advocats opinadors i durant la pandèmia de la Covid-19 amb un estol de viròlegs i metges analitzant al detall la situació minut a minut. Amb això els mitjans saben que tenen molta capacitat de convenciment, és un dels pilars més forts de l’agenda setting. Són els equivalents als influencers de les xarxes socials, tot i que aquests solen ser persones sense una formació específica però sí amb una enorme capacitat comunicativa.
Entenem, doncs, aquesta capacitat d’influir en l’opinió pública com una de les millors virtuts dels mitjans de comunicació i alhora una oportunitat per a qualsevol empresa, institució o organització que vulgui fer arribar el seu missatge al gran públic.